Ser de ciències i fer croquetes

Una petita mostra...

A la vida, hi ha persones que els agrada cuinar, i persones que cuinen per sobreviure.

Jo em considero més d'aquest darrer grup...  No és que no m'agradi cuinar, és més aviat que em sembla complicat, i em limito a fer coses bàsiques per alimentar de manera equilibrada la família...

Però ahir la nit vaig fer croquetes. Quan dic fer, vull dir FER, no només fregir... I mentre les feia, em vaig recordar de la meva iaia. Molts dels records que tinc d'ella són cuinant, encara que no sé si realment li agradava cuinar o no, però el que si que sé és que les seves croquetes eren boníssimes.

I a més, tenien molt més mèrit que les meves, ja que les feia a mà, i no amb un robot de cuina com jo...

Però és que si no fos pel robot, jo encara cuinaria menys...

Recordo perfectament el dia quan, fa molts anys, vaig voler aprendre com les feia, i mentre l'observava, li anava preguntant els passos a seguir,... Però quan em va voler explicar com fer la beixamel em va dir que anava posant llet i farina, "no sé, nena... més o menys, a ull,..." 

Ja hi som!

I si, si...crec recordar que la primera vegada a la meva vida que vaig probar de fer una beixamel, em va sortir amb un gust a farina terrible!!! Es veu que no vaig tenir massa "ull"...

I és que jo sempre he sigut de ciències... ! Però gràcies als robots de cuina, la gent com jo també podem fer croquetes...:  170g. farina + 800g. llet!

El Cinema

   Tal i com us comentava en l'entrada anterior, ara mateix estic de vacances alternatives. Això fa que vagi més al cine del normal.
   La veritat és que jo no he estat mai gaire d'anar al cine, perquè mai m'ha agradat el concepte de sortir de casa a la tarda per tancar-me en un altre lloc...(bé, això potser caldria analitzar-ho més en detall, perquè el concepte sortir de casa a la nit per tancar-me a ballar en una discoteca, sempre m'ha agradat... Així que no sé... suposo que deu ser pel factor que m'encanta ballar,...)
   Bé, la qüestió és que ara que tenim més temps lliure, una de les opcions que sempre està , és anar al cine.  Però clar, a mi m'agrada anar al cine en plan: comprar-me unes crispetes i mirar la pel.li tant tranquil.lament. Si m'agrada, perfecte! I si resulta que és un toston de pel.li, doncs mala sort!  Però la veritat és que normalment, sempre m'agraden,... 
   El problema està en quan expliques que has anat al cine... Resulta que sempre hi ha algú que et diu "Ostres, heu vist aquesta pel.li?"  I aleshores és quan a la gent li surt la vena cinèfila, que sembla que tothom s'estigui traient un postgrau en el tema... "Quina fotografia, oi?" "Què ben trobat el personatge, oi?"  " és que a mi les pel.lis d'aquest director m'encanten..." 
Quin director?? Si jo no sé ni qui va dirigir la pel.li, només en conec dos o tres de directors!! I conec els actors només si són famosos i surten al Cuore!! jaja!
Bueno, total, que a la següent vegada que vas al cine, acabes estant tensa tota la pel.li, pendent de la fotografia, del missatge sublimimal que vol donar el director,  i aprenent-te de memòria els noms dels actors, tot per si després algú et pregunta! 
   Així que ja sabeu, si aneu al cine properament, primer informeu-vos una mica abans sobre la pel.li... i així ja teniu la feina feta, i us podreu relaxar tot mirant la pel.li i menjant crispetes com la gent normal!

Les Vacances del no fer res

   Ja torno a estar per aquí! No pensava tornar fins acabar les "vacances", però mira, al final m'he animat...
   Sí , sí... i és que jo encara estic de vacances... És que per a mi, hi ha dos tipus de vacances : les VACANCES en majúscules, que són aquells dies en què no vaig a treballar i aprofito per marxar amb la família a "descansar", i les vacances ALTERNATIVES, que són aquells dies en què ja vaig a treballar , però tenim la nena a casa els avis, i per tant tinc les tardes/nits lliures. I aquí es on realment "descanso"!!
   I és que realment, me n'he adonat del plaer que dóna que et preguntin : "què fas aquesta tarda?" i tu puguis contestar "doncs no ho sé... res!"    RES!?¿!
   És la bomba poder dir això!  Un dia qualsevol entre setempre i juny, a la mateixa pregunta jo hauria de respondre gairebé amb un excel!
   Al principi, durant aquests dies, també m'estressava, no us creieu... perquè clar, vols fer en uns dies el que no pots fer en tot l'any... i clar, no dónes a l'abast! Cine, sopar fora, teatre, cervesetes, fer esport, etc.  Però amb el pas dels anys, i gràcies a que cada vegada tinc més dies de vacances alternatives, he après a gaudir, simplement, del no fer res.
   Evidentment, tot això és només gràcies a què tenim uns avis "estupendus" que es fan càrrec de la nena, i a més, encantats de la vida, tant ells, com ella!
   Bé, us deixo, que he de continuar fent... RES!

Preparant les vacances

Ahir em vaig adonar que només queden 12 dies perquè marxem de vacances. I tenint en compte, l'ordenada i organitzada que sóc jo, va ser com una crisi, perquè encara no tinc res preparat!  Però el més preocupant és que gairebé no he tingut temps ni de pensar-hi! 

Aquest és un tema que dóna molt de si: l'organització de les vacances. Mentre jo sóc de les que quan acabo les vacances d'enguany, ja estic pensant què farem l'any següent, tinc amics que encara a dia d'avui no saben ni on aniran!! O d'altres que si que ho saben, però se'n van només amb el bitllet d'avió comprat i la primera nit d'hotel. A partir d'allà, ho deixen tot a mans de la improvització. Crec que per a mi, seria simplement impensable! jaja! Jo sóc de les que m'agrada tenir-ho tot organitzat!

Però està clar que això va a caracters. El cas més clar el vaig viure la passada setmana blanca. Vam anar una setmana a esquiar als Alps francesos amb una altra parella d'amics. El primer dia, durant el viatge d'anada, ens vam fer un fart de riure, perquè mentre jo i el TP sabíem perfectament on anàvem, ens havíem mirat la ruta en cotxe, havíem mirat la web dels apartaments, i fins i tot ens havíem mirat el planell de pistes i de l'estació, el JL i l'AG no sabien ni el nom de l'estació on anàvem!!! Jajaja!

Si voleu riure una mica, aqui us deixo un enllaç a un video de YouTube, d'un monòleg del Club de la Comedia.  Atenció a la primera part del monòleg: em sento totalment retratada! Jaja! 

http://youtu.be/8C0cLBAWino

Planificades o improvitzades.... BONES VACANCES a tots!

Quina sort! Tens una nena tan bona...

   Aquesta és una de les frases que més ràbia em fa que em diguin.

   Ho dic amb coneixement de causa, perquè me l'han dit alguna que altra vegada, i curiosament, sempre me la diu un mateix tipus de gent...

   És veritat  que hi ha nens més moguts que altres, i nens més cabuts i tossuts que altres, però potser aquesta gent es pensa que jo no me les tinc mai amb la meva filla. Que naixés amb un gran sentit de la responsabilitat, no vol dir que la nena ja naixés educada! 

   I la ràbia em ve perquè quan et diuen això, entre línies t'estan dient "no tens ni idea del que costa intentar educar un nen, perquè tu ho tens taaan fàcil". I si una cosa he après en aquests darrers 5 anys, és que la tasca més difícil d'uns bons pares és mantenir-se constant en l'educació d'un fill.  Però clar, a ningú li agrada llevar-se de bon matí i trobar-se amb la primera discussió del dia.... i a ningú li agrada arribar a casa de la feina, amb ganes de veure la teva filla, i només entrar, discussió al canto... i molt menys, aguantar una hora de rebequeria en plenes vacances d'estiu....

   És més fàcil desistir i després dir : "Quina sort! Tens una nena tan bona..."

Mamá Cansina

      Fa molts anys, vaig sentir un comentari de dues companyes de feina , CA i RC, que venien d’esmorzar i deien que havien deixat d’anar amb la mateixa gent de sempre,  perquè a les converses només es parlava de nens i criatures, i s’havia convertit en monotema.

Allò em va quedar grabat, i vaig pensar que si algun dia tenia fills, no voldria ser com aquelles mares que només parlen dels seus fills i al final s’acaben fent pesades.

      Fa cinc anys vaig tenir la meva filla, i quan vaig tornar a treballar , en uns dels primers esmorzars, em vaig recordar perfectament d’aquell comentari. Em vaig adonar que hauria de fer un esforç per no convertir-me en una “mamá cansina” …

     Vaig ser una mare jove (no és que fos molt jove, però en comparació amb la mitjana d’edat d’avui en dia…), així que era de les poques que tenia fills en aquell moment; potser això em va ajudar a aprendre a parlar d’altres temes,…Tot i els esforços en ser prudent amb el tema, segur que en alguns moments m’he fet pesada,  però és que clar, quan una parla pels descosits com jo… 

     Però en definitiva i en resum, crec que ho he aconseguit! A tothom li agrada parlar dels seus fills i de les seves vivències, a mi la primera, però és important trobar el moment i la companyia adequada...  Ara que conec més gent amb fills, me n’adono de lo “cansino” que es pot arribar  a ser quan es parla dels nens…

    Tot això venia perquè un dels primers comentaris que volia fer en el blog, era sobre l’educació dels fills. Immediatament després de tenir la idea, el meu automatisme d’autocensura, que amb el pas dels anys he anat adquirint, em va fer pensar :  “ja estic parlant de nens!!!”  jajaja! Però he pensat que un Blog no és com una conversa. En un blog, si veus un article que  no t’interessa, doncs no te’l llegeixes i santes pasqües!